Període visigòtic

Període visigòtic
475/476 Amb l’ocupació de Tàrraco per part del rei Euric s’inicia el període visigòtic, força esplendorós.
516 1r concili provincial de la Tarraconense, celebrat a la ciutat de Tarragona i presidit per l’arquebisbe Joan (6 de novembre). Decreta unes constitucions sobre els bisbes, els clergues i el monjos. Hi participen els bisbes d’Empúries, Cartago, Girona, Barcelona, Tortosa, Illiberis (Elna), Saragossa i Osona, a més del metropolità. També formaven part de la província Tarraconense: Egara (Terrassa), Urgell, Tarassona, Pamplona, Oca (Burgos), Amaia i Seguia (a la vall de l’Ebre), Osca i Alesanco o Alisana (a la Rioja).Fins al segle V també formaven part de la província eclesiàstica Menorca, Mallorca i Eivissa, que aquell segle van passar a dependre de Sardenya.

Durant el segle VI també València va estar unida a la Tarraconense, però al segle VII va passar a la Cartaginense.

Quant als concilis provincials, fins a la invasió sarraïna se’n van celebrar a Girona (517), Barcelona (540), Lleida (546), Saragossa (592), Osca (598), Barcelona (599), Egara (614) i Saragossa (691).

L’impuls inicial es va veure minvat per l’absorció dels concilis de Toledo. Sota el domini dels francs se’n reuneixen alguns a Barcelona (906), Font Coberta-Narbona (911), Vic (1015, 1027, 1029, 1033) i Roda (1022), quan l’arquebisbe de Narbona intervenia en afers concrets del país i en qüestions de pau i treva.

Durant el període de la reforma gregoriana es tria Girona com a seu dels concilis (1068, 1078, 1097, 1100, 1101, 1117), encara que també se’n reuneixen a Vic (1068), Roda (1076) i Besalú (1077).

La creixent importància de Barcelona i la propera restauració de Tarragona com a província eclesiàstica fan retornar les reunions a la seu metropolitana. De la primera etapa dels concilis de la província tarraconense restaurada és important el de Lleida (1229), on, en aplicació del concili del Laterà (1215), es disposa la celebració d’un concili provincial anual. La disposició no és seguida al peu de la lletra, però és causa d’una major continuïtat.

Una segona etapa va del 1455 al 1476, temps dels arquebisbes Joan Andreu Sorts i Pere de Urrea, i de la guerra contra els turcs i la guerra civil catalana.

La tercera, entre 1517 i 1560, comprèn 26 reunions.

La quarta i darrera etapa arriba fins al 1757, amb un concili que presideix l’arquebisbe Jaume de Cortada i Brú.

Les intromissions reials paralitzen aquests nostres concilis, que havien convertit Tarragona en un important centre legislatiu i normatiu de la vida eclesiàstica i formen la sèrie conciliar més important de la península.

El 1859 l’arquebisbe Costa i Borràs va intentar, sense èxit, de convocar-ne un de nou.

Els continguts d’aquests concilis són molt diversos (costums, sagraments, subsidis, beneficis, celibat, predicació, heretgies, etc.). Des de 1146 se’n van celebrar uns 150.

517 El bisbe Joan escriu al papa Hormisdes i li consulta què ha de fer amb els grecs que vénen aquí i volen ordenar-se. El papa el nomena “vicari apostòlic de totes les províncies d’Hispània”.
585 Ermenegild, fill del rei Leovigild, governador de la Bètica i convertit al catolicisme (any 579), és empresonat i assassinat a Tarragona, de resultes del conflicte amb els arrians.
(700) S’escriu l’Oracional visigòtic tarraconense, actualment conservat a la Biblioteca Capitular de Verona. És conegut com al Còdex de Verona.
(711) Invasió sarraïna d’Hispània.El bisbe sant Pròsper, juntament amb clergues i ciutadans de Tàrraco, es refugia a la costa d’Itàlia. S’hi emporta l’Oracional tarraconense i les relíquies de sant Fructuós. Tarragona és, temps després, abandonada.